DEPARTAMENT
DE LLENGÜES
CURS
2013 – 2014
ANY
ESPRIU I AMAT-PINIELLA
SALVADOR ESPRIU
(1913 - 1985)
JOAQUIM
AMAT-PINIELLA (1913 - 1974)
Salvador
Espriu
Salvador
Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare
exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però,
s’estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes
temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat
essencial en l’univers literari del poeta que la mitifica amb el
nom de Sinera.
Molt
aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel,
escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys.
El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la
Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues
novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original
que s’aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després
diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l’actriu
Núria Espert de protagonista.
El
1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l’Orient,
en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre
altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais
geogràfics que tindran un paper important en l’obra que més tard
farà. Espriu viu l’època de la preguerra civil espanyola, de gran
vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb
intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i
Carles Riba.
Publica
Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que
consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica
i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en
Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la
llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb
destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d’Arxius de
l’Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.
Un
cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria.
Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta,
és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per
l’exili interior. Malgrat continuar la seva feina d’advocat,
Espriu mai no abandona el conreu literari. D’aquesta etapa
sorgeixen obres de teatre com Primera història d’Esther (editada
el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons
d’Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el
mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels
seixanta i dels setanta, l’obra d’Espriu, i ell mateix, es
converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau,
1960).
El
seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien
hagut d’arribar a l’Acadèmia Sueca en una situació
normalitzada. És distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes (1972) i rep la Medalla d’Or de la Generalitat de
Catalunya (1980) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona
(1982).
Aquesta
pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model
de l’últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia
geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera
(Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja
(Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985
va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar,
la seva mitificada Sinera.
Salvador
Espriu i Castelló és un dels autors més insignes de les lletres
catalanes. La profunditat i l’alta significació de la seva obra,
reconegudes per la crítica internacional, són mereixedores de la
major atenció i consideració. De la mateixa manera, l’exemplaritat
de la seva actitud en una de les situacions històriques més
adverses per a Catalunya, que se sintetitza en les seves paraules,
“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”,
constitueixen un llegat que ha de romandre en la memòria dels
catalans.
L'any
2013 s’escau el centenari del naixement de Salvador Espriu i
Castelló. Per tal d’honorar la seva memòria i difondre’n l’obra
i el llegat, el Departament de llengües de l'Escola Pia de Sabadell
ha volgut sumar-se a la celebració que ha impulsat i coordinat el
Govern de la Generalitat de Catalunya i per dedicar aquest any a la
seva memòria, però també a fomentar la lectura de la seva obra i a
observar el seu llegat cultural, i cívic.
UN
TAST DE LA SEVA OBRA
- [XXX]
- Diversos són els homes i diverses les parles,
- i han convingut molts noms a un sol amor.
- La vella i fràgil plata esdevé tarda
- parada en la claror damunt els camps.
- La terra, amb paranys de mil fines orelles,
- ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
- Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
- des de les oliveres,
- l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
- "Diverses són les parles i diversos els homes,
- i convindran molts noms a un sol amor."
- [XXXVIII]
- No convé que diguem el nom
- del qui ens pensa enllà de la nostra por.
- Si topem a les palpentes
- amb aquest estrany cec,
- on sinó en el buit i en el no-res
- fonamentarem la nostra vida?
- Provarem d'alçar en la sorra
- el palau perillós dels nostres somnis
- i aprendrem aquesta lliçó humil
- al llarg de tot el temps del cansament,
- car sols així som lliures de combatre
- per l'última victòria damunt l'esglai.
- Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
- si no són lliures.
- Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
- si no som lliures.
- I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
- [XLVI]
- A vegades és necessari i forçós
- que un home mori per un poble,
- però mai no ha de morir tot un poble
- per un home sol:
- recorda sempre això, Sepharad.
- Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
- i mira de comprendre i estimar
- les raons i les parles diverses dels teus fills.
- Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
- i l'aire passi com una estesa mà
- suau i molt benigna damunt els amples camps.
- Que Sepharad visqui eternament
- en l'ordre i en la pau, en el treball,
- en la difícil i merescuda
- llibertat.
- La pell de brau (1960)
- LES ROSES
RECORDADES
- Recordes com ens duien
- aquelles mans les roses
- de Sant Jordi, la vella
- claror d'abril ? Plovia
- a poc a poc. Nosaltres,
- amb gran tedi, darrera
- la finestra, miràvem,
- potser malalts, la vida
- del carrer. Aleshores
- ella venia, sempre
- olorosa, benigna,
- amb les flors, i tancava
- fora, lluny, la sofrença
- del pobre drac, i deia
- molt suament els nostres
- petits noms, i ens somreia.
- El caminant i el mur (1954)
Joaquim
Amat-Piniella
Joaquim
Amat Piniella neix a Manresa, el 22 de novembre de 1913. Estudia a
l’Institut local de Segona Ensenyança de la ciutat, al que avui es
coneix com a Institut Lluís de Peguera. Comença a escriure contes i
crítica d’art i cinema a la revista Assaigs de l’institut. Més
tard, col·laborarà com a crític d’art al diari El Dia i a la
revista manresana Ara, de la qual és un dels responsables. El 1933,
publica la seva primera obra, Ombres al calidoscopi, un llibre de
semblances.
Durant
la República, l’alcalde Marcet el pren com a secretari personal.
Participa en el naixement de la secció local de les joventuts d’ERC
a Manresa. L’octubre de 1936, deixa els estudis de Dret i la seva
feina a l’alcaldia i s’incorpora a l’exèrcit, juntament amb el
seu amic, Ferran Planes. Després de passar per l’Escola Popular de
Guerra de Catalunya, es converteix en Tinent d’Artilleria i marxa
destinat al front d’Andalusia.
Perduda
la guerra, decideix marxar del país i acaba al camp de concentració
de Sant Cebrià de Rosselló. En surt allistat per força a la 109
Compagnie de Travailleurs Espagnols (CTE), amb la qual anirà a
Lening a fer tasques de suport i defensa de la Línia Maginot, sota
les ordres de l’exèrcit francès, ja en plena II Guerra Mundial.
Capturats per l’exèrcit alemany, l’estiu de 1940, els membres de
la companyia esdevenen presoners de guerra. Tanmateix, el nou govern
de Franco no els reconeix la nacionalitat espanyola i se’n
desentén. Amat-Piniella és traslladat, amb altres companys
republicans, a Àustria, sota l’etiqueta d’”apàtrida
indesitjable”. Entra al camp de Mauthausen, el 27 de gener de 1941.
Hi sobreviurà fins al 6 de maig de 1945, en què el camp és
alliberat per les tropes americanes.
En
sortir de Mauthausen, s’instal·la a Andorra on escriu la seva
novel·la més coneguda, K.L.Reich, un testimoni colpidor de la seva
experiència als camps d’extermini nazis. Durant la seva estada al
Principat, també transcriu els poemes que havia escrit durant el seu
captiveri amb el títol Les llunyanies, poemes de l’exili.
Torna
a Catalunya, el 1946, i s’instal·la a Barcelona. Continua
escrivint i publica algunes novel·les: El casino dels senyors
(1956), Roda de solitaris (1957) i La pau a casa (1959). És en la
presentació d’El casino dels senyors a Manresa, que és amenaçat
per les autoritats franquistes i obligat a marxar de la ciutat, amb
la prohibició de tornar-hi. Aconsegueix publicar K.L.Reich (primer
la traducció al castellà, el febrer de 1963, i, uns mesos més
tard, l’original en català), que rep el premi Fastenrach, el 1965.
El 1966, publica la seva darrera novel·la, La ribera deserta. Mor a
l’Hospitalet del Llobregat, l’any 1974.
D’altra
banda, Joaquim Amat-Piniella ha esdevingut un símbol:
Símbol
de la derrota i l’exili: en finalitzar la guerra civil, hagué de
fugir a França, on fou internat en camps de refugiats.
Símbol
de les víctimes del nazisme: fou fet presoner pels alemanys i
deportat a Mauthausen, on va romandre durant gairebé cinc anys.
Símbol
del combat de la dignitat contra la barbàrie: malgrat les
condicions de vida extremes, no va defallir, va continuar escrivint
durant la seva estada als camps de concentració.
Símbol
del poder redemptor de la cultura i la literatura: a través de la
novel·la d’inspiració autobiogràfica K.L.
Reich,
que, a banda de representar una de les fites de la novel·lística
catalana de postguerra, és una denúncia de la deportació i
l’horror nazis i un retrat magistral de l’univers
concentracionari.
Símbol
de les víctimes del franquisme: en tornar al seu país, va viure
marginat i silenciat, sense poder residir a la seva pròpia ciutat i
condemnat a l’ostracisme i a l’exili interior.
Símbol
de la pervivència de la memòria: el 1962 fou un dels fundadors de
l’Amical Mauthausen, amb l’objectiu de construir un futur millor
a partir del coneixement del passat.
Símbol,
juntament amb escriptors com Espriu, Rodoreda o Calders, d’una
generació perduda o sacrificada; aquella generació a qui la guerra
i el franquisme va estroncar la incipient carrera literària.
Símbol
d’una època transcendental de la història contemporània.
UN
TAST DE LA SEVA OBRA
“Ho
deixí tot per anar amb les aigües lliures
i
molta terra estranya ha precisat la meva absència.
Però
el món distret no ha parat la seva dansa
i
canvis hauran vingut, indiferents al meu parer…
Tant
se val que retorni una nit amb mil estels
o
un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,
que
no trobaré pas el seient que fou per al meu pes
en
el tren del temps, sempre en marxa i sempre present…
Ho
deixí tot per anar amb els vents indòmits
i
núvols metàl·lics guarden el meu captiveri.
(…)”
Recança
– Juliol de 1944
“(…)
Ningú
no sap com les arrels poen aquesta terra
que
és llot pres a l’escalfor de cendres humanes.
Ningú
no sap com l’aire capta els perfums del bosc
si
els cossos cremant han posat amb llum fum l’horror a cada gorja.
Pàl·lids
els gestos de l’home torturat fins a la follia.
Pàl·lida
la vergonya del qui adorm l’oïda als clams de la fe…!
Qui
vol venir amb mi a desvetllar els cementiris?
I
els clarins de guerra cridaran a la revenja
quan
arribi amb esclat l’alba de les llums potents.
Tots
els ulls parlaran la llengua de l’odi sagrat,
tots
els braços aixecaran a pols l’arma triomfal.
Pàl·lids
de terror els assassins del qui ha estat just,
pàl·lida
la glòria que tornarà jove el blau del cel…!
Veniu
amb mi, tots, a desvetllar cementiris!“.
La
nostra campanya – K.L. Mauthausen, octubre de 1944
